Comunitats energètiques i autoconsum compartit a La Costera: què hi ha darrere de tanta conversa

Què és una comunitat energètica, més enllà del fullet

Una comunitat energètica és, en essència, una entitat amb personalitat jurídica pròpia, normalment una associació o una cooperativa, formada per veïns, comerços i a voltes el mateix ajuntament, que s'organitza per a produir, compartir i gestionar energia en el seu entorn més pròxim. La seua finalitat principal no és repartir dividends, sinó generar beneficis energètics, econòmics i socials per als qui participen i per al poble on està. Esta definició, que sona a paper oficial, té una traducció senzilla: gent d'un mateix lloc que s'ajunta per a produir la seua pròpia electricitat i decidir què fa amb ella.

El fullet sol quedar-se en la foto: plaques sobre el poliesportiu i factures que baixen soles. La realitat és que una comunitat energètica és un projecte de persones abans que de plaques. Cal decidir qui entra i qui no, com es prenen les decisions, qui paga què al principi i qui assumix els costos de cada any, què es fa amb l'energia sobrant i què passa quan algú se'n vol anar. La part tècnica, tot i ser important, és la més senzilla de les dues.

Comunitat energètica i autoconsum col·lectiu: cosins, no bessons

Els dos termes es confonen constantment, i no són el mateix. L'autoconsum col·lectiu és una figura administrativa: una instal·lació de generació compartix la seua energia entre diversos consumidors mitjançant coeficients de repartiment. No exigix crear cap entitat nova; una comunitat de propietaris, dues naus veïnes o un grup de cases pròximes poden acollir-s'hi. La comunitat energètica, en canvi, és una organització amb socis, estatuts i òrgans de decisió, que pot usar l'autoconsum col·lectiu com a ferramenta i a més fer altres coses: projectes d'eficiència, mobilitat compartida, formació o compra agrupada.

Per això molts projectes assenyats comencen per l'autoconsum col·lectiu a seques, que és més ràpid de posar en marxa, i deixen l'estructura de comunitat per a quan el grup ja ha aprés a treballar junt.

• Autoconsum col·lectiu: una instal·lació, diversos consumidors i un repartiment per coeficients. És un tràmit i un acord, no una organització.
• Comunitat energètica: una entitat amb socis i estatuts que decidix per ella mateixa. Pot tindre una instal·lació, diverses o cap encara.
• Es pot fer autoconsum col·lectiu sense comunitat energètica, i quasi tota comunitat energètica acaba usant l'autoconsum col·lectiu com una de les seues ferramentes.

Com es repartix l'energia entre veïns: els coeficients

El mecanisme de repartiment és menys misteriós del que pareix. Cada participant té assignat un coeficient, un percentatge fix de la producció de la instal·lació, i la suma de tots els coeficients és el total. Hora a hora, la part d'energia que et correspon es descompta del teu consum. Si en eixa hora consumixes menys del que et toca, el sobrant se't compensa en la factura com a excedent, en les condicions que tingues pactades amb la teua comercialitzadora. Cada veí conserva el seu contracte, la seua tarifa i la seua companyia: l'única cosa que compartix és la generació.

El dimensionament importa, i ací els números de partida són bons: per a la zona de Xàtiva, la ferramenta europea PVGIS estima entre 1.350 i 1.500 kWh anuals per cada kW instal·lat, amb l'orientació sud òptima prop de la part alta d'eixe rang. Però produir molt no basta: el repartiment ha de pareixer-se als consums reals. Qui està a casa a migdia aprofita el seu coeficient molt millor que qui només consumix de nit, i un repartiment igualitari entre consums molt distints acaba generant greuges.

Els coeficients es comuniquen oficialment i queden registrats. Es poden modificar, però és un tràmit que requerix l'acord dels afectats, així que convé pensar-los amb calma al principi en lloc de corregir-los sobre la marxa.

El paper de l'ajuntament: cobertes, confiança i finestreta

L'ajuntament no és imprescindible, però canvia molt les coses. Per a començar, sol tindre les millors cobertes del poble: el col·legi, el poliesportiu, el mercat, la nau de la brigada. Cedir una coberta municipal resol de colp el problema més freqüent d'estos projectes, que és on posar les plaques. I a més aporta confiança: en pobles com Enguera, Navarrés o Moixent, molta gent s'anima a entrar quan veu que l'ajuntament està dins i que allò no és l'ocurrència de quatre.

També hi ha la finestreta. En sòl urbà, el marc valencià, hui recollit en el TRLOTUP, contempla la declaració responsable per a instal·lacions fotovoltaiques d'autoconsum sobre coberta, cosa que simplifica l'arrancada. En edificis catalogats o en l'entorn d'un BIC, com passa en parts del centre històric de Xàtiva, pot exigir-se llicència o autorització de patrimoni, i ahí el paper de l'ajuntament torna a ser clau. Un consistori que coneix l'expedient no pot prometre dates, però sí evitar voltes innecessàries.

L'estat real a la comarca: molta conversa, poques en marxa

Toca ser honestos: a La Costera, com en bona part del país, hui hi ha molta més conversa que comunitats funcionant. Jornades, xarrades, anuncis d'ajudes, algun estudi encarregat. Projectes amb plaques produint i energia repartint-se de veres entre veïns, pocs. No és un fracàs: és la fase en què estem. La figura és recent, els tràmits són nous per a quasi tots els implicats, incloses les administracions, i la part organitzativa, que és la difícil, du el seu temps.

Les iniciatives que avancen compartixen un patró reconeixible: un grup xicotet i constant que tira del carro, una coberta clara des del primer dia i expectatives realistes sobre l'estalvi. Les que es queden en la xarrada solen haver començat al revés: per la subvenció anunciada o pel titular de premsa, i no pels consums reals dels veïns que havien de participar.

Què faria falta per a muntar-la en un poble de La Costera

No hi ha una recepta única, però els passos són reconeixibles i convé tindre'ls davant abans d'il·lusionar-se o desanimar-se:

Res d'açò és ràpid ni automàtic, i dir-ho des del principi evita frustracions. Però tampoc és ciència impossible: és organització veïnal de tota la vida aplicada a l'electricitat.

• Un grup promotor: mitja dotzena de veïns amb ganes de dedicar-li estones durant mesos, no només de firmar.
• Una coberta: municipal, parroquial o privada cedida, amb l'estructura en condicions i les ombres controlades.
• Un estudi de consums: factures reals dels interessats per a dimensionar la instal·lació i proposar coeficients amb trellat.
• Una forma jurídica: associació o cooperativa, amb estatuts que diguen com s'entra, com s'ix i com es decidix.
• La tramitació completa: accés i connexió, legalització de la instal·lació, registre d'autoconsum i comunicació de coeficients.
• Algú que la cuide després: la comunitat no s'acaba el dia de la posada en marxa, ahí comença.

Què pot aportar una enginyeria local, i què no

Una enginyeria de la comarca pot aportar la part que no es resol en assemblea: l'estudi tècnic amb factures reals damunt de la taula, un dimensionament que no unfle la instal·lació per a unflar el pressupost, la direcció de la instal·lació, la legalització completa amb el registre d'autoconsum i la comunicació de coeficients, i el seguiment diari de la producció una volta en marxa, perquè una avaria o una desviació es detecte quan passa i no mesos després en la factura. Estar prop també compta: poder plantar-se una vesprada a Canals o a l'Alcúdia de Crespins a explicar el repartiment davant dels veïns val més que molts correus.

I convé dir amb la mateixa claredat el que una enginyeria no pot fer: no pot substituir la voluntat del poble, no pot prometre que un organisme resolga en una data concreta, i no pot garantir estalvis abans d'estudiar els consums. Este és un terreny nou per a tots, també per als qui ens dediquem a açò, i reconéixer-ho és part de fer les coses bé.

Preguntes freqüents